Votar al campus, per què?

Tots els moviments estudiantils, el de la resistència antifranquista, el Maig francés del 68 o les recents mobilitzacions universitàries a Chile el 2011, comparteixen alhora un denominador comú: el qüestionament de l’establishment ideològic dominant i, paral·lelament, l’activisme polític en defensa d’un model educatiu de la màxima qualitat, públic i igualitari, democratitzador del coneixement humà.

No és nou el menyspreu del Govern “Popular” de la Generalitat contra les universitats públiques valencianes, amb un Consell que arrossega 900 milions d’euros de deute històric mentre aposta per la privada, i una dèspota consellera d’Educació. La situació insostenible d’impagaments fa perillar les nòmines, acomiada professorat, elimina projectes d’investigació, puja les taxes, etc. i, d’altra banda, només ha rebut correcció política per part d’uns equips rectorals amb sang d’orxata, incapaços de plantar-s’hi.

Des dels col·lectius d’estudiants sempre ens preguntem què falla perquè la participació  i debat polític estudiantil en la institució universitària siguen hui tan baixos, amb un pobre 15% de vot en les eleccions d’estudiants i un tímid coneixement dels diferents espais i entitats des d’on poder aportar idees. Potser la percepció d’inutilitat siga una bona explicació. La nul·la capacitat real d’influència, escassa representació als òrgans de decisió universitaris i, per tant, escàs marge d’acció per defensar als i les que volem formar-nos amb la garantia dels nostres drets i interessos.

Per això l’estudiantat valencià s’ha rebel·lat. Han tornat les assemblees juvenils, dins i fóra dels campus i facultats, i també les manifestacions multitudinàries, concentracions i plataformes d’associacions i sindicats estudiantils. Una “primavera valenciana” de lluita contra la intencionada retallada de drets i d’oportunitats que ens imposa la dreta més reaccionària. Contra els qui volen tornar a l’època de l’exclusió classista, quan l’educació superior era un privilegi reservat a les elits masculines.

Tot i això, no podem renunciar als espais de representació que ens pertoquen, curiosament, on som notícia per pujar a la tribuna i protestar. Cal votar perquè hi haja una veu forta i resposta ideològica clara dels i les estudiants. Votar en consciència, perquè estiga coherentment representat el model d’universitat que beneficia a la majoria, per i per als estudiants. Perquè votant, és l’única manera perquè hi haja coherència entre el carrer i les institucions.

Estic fart!

Tinc 22 anys, estudie i, quan es pot, treballe per guanyar alguns diners. Gairebé no tinc vicis, llevat de la política, però m’agrada pensar que, poc a poc, vaig creixent i convertint-me en adult. Espere viure prompte com a psicòleg, independitzar-me i, tal vegada, tindré temps per viatjar i formar una família. Almenys, així ens deien de xicotets que podria ser la nostra vida, més o menys.

Demà serà la tercera vegada que participaré en una Vaga General. Sempre ho he fet per convicció ideològica, però crec que hem arribat a un punt en que, són tantes les raons per indignar-se, cabrejar-se, i és tan insuportable que l’atur, els desnonaments i la misèria estiguen acabant amb tot el que s’ha anat conquistant, tots els drets i l’avantprojecte d’un Estat del Benestar que s’estan carregant, que cal una reacció contundent.

Ja estic més que fart de tanta retallada en la meua Sanitat i Educació públiques, que no tenen res a vore amb la crisi, i d’escoltar que vaig a viure pitjor que els meus pares. Per què no retallen els mestres de religió, el pressupost militar o el de la Casa Reial?! Per què no pujen els impostos, però als de l’Ibex 35 i dels paradisos fiscals, als grans patrimonis, fortunes i luxes que no paguen?! D’això, no interessa que parlem.

No vull anar-me’n, ni emigrar, ni vull que m’obliguen a ser un ni-ni, per no tindre expectatives ni oportunitats. Estic estudiant perquè es suposa, diuen, que així tindré un treball digne. Però amb més d’un 50% d’atur juvenil -la majoria amb massa qualificació i estudis!- i amb uns Governs del PP bufats de majoria absolutista parlamentària, irreal al carrer, ens condemnen a la desesperació més absoluta i dinamiten el nostre projecte de vida.

L’única eixida que ens queda és lluitar, perquè només lluitant es canvien les coses. Sense por i sense haver d’agenollar-nos més. Ja n’hi ha prou de mentides i retallades. El nostre major enemic, és la indiferència. Per això faig vaga demà, per defensar els meus drets, i també els teus.

Lo que Wert simboliza

Una de las frases de película que más me gustan es la del cómic V de Vendetta, de James McTeigue; “los símbolos, sólo tienen el valor que les da la gente”.  Y es verdad, en la vida casi todo es simbólico, sobre todo en política. Aunque, en este caso, para nada son simbólicos los recortes en la enseñanza pública, los barracones, la falta de profesorado o la subida de tasas universitarias.
 

Este martes ocurrió algo que parece insólito en nuestro sistema político. Todos los grupos de la oposición (salvo UPyD, Foro y UPN) se pusieron de acuerdo en una cosa: la reprobación del ministro de Educación y Cultura, José Ignacio Wert. Un gesto simbólico, pero cargado de crítica y sentimiento por parte de una mayoría de personas, estudiantes, profesorado y familias, a las que este ministro ha conseguido poner en su contra, exigiendo unánimemente su inmediata dimisión.
 

Desde que ocupó el cargo, Wert acumula un currículum extraordinario. Según el CIS, es el ministro peor valorado de la historia (2,49 sobre 10) y, también, de los más conocidos, quizá por las bravuconadas, exabruptos y demás lindezas que nos va regalando de vez en cuando. Decir que la huelga de estudiantes “está inspirada en supuestos de la extrema izquierda radical y antisistema”, pasando por que el aumento de las tasas universitarias “no genera desigualdad social”, hasta llegar a su famoso “hay que españolizar a los alumnos catalanes”; marcan su sonada trayectoria.
 

Está claro que Wert pasará a la historia por ser un personaje polémico, políticamente incorrecto. Incluso para gente de su partido, que empieza a cansarse de reírle las gracias a un ministro enfrentado prácticamente con todo el sector educativo y cultural, de todos los colores y todos los territorios. Un ministro que va por libre, obsesionado con su contrarreforma educativa, atento a cumplir fielmente con los postulados más retrógrados de la doctrina nacional-católica.
 

Tener a un hooligan de ministro acaba lastrando a cualquier gobierno. Y, tal vez, una reprobación simbólica del Parlamento no sea lo más efectivo para expulsar de su cargo público a quien, con su actitud, recortes y desde su ideología, atentan contra un pilar básico de la cohesión social como es la Educación pública. Pero sería un error, y una necedad, hacer oídos sordos a lo que la inmensa mayoría reclama en la calle y en las aulas.

Psicologia feminista, i revolucionària

Qui l’anava a dir a Concepción Arenal que poc més de cent anys des que a l’Estat espanyol es va garantir per llei l’accés universal de la dona a l’Educació superior, hui la presència majoritària de dones als campus universitaris seria una realitat normalitzada. Cent anys de lluita d’idees i d’arguments científics, que encara hui troben obstacles a l’establishment de la ciència acadèmica.

Persisteix una classificació sexista de les titulacions universitàries (infermeria per a xiques, enginyeria per a xics), i un injust percentatge de dones ocupant càtedres (20%) i llocs d'investigació, per exemple, en la Universitat de València. Continuen presents falsos estereotips sobre les capacitats constantment qüestionades de la dona, els continguts acadèmics ignoren les aportacions de dones prestigioses en diverses àrees de coneixement, i escassegen els programes de foment de la no discriminació i prevenció de la violència masclista, entre d’altres.

Podem afirmar, doncs, que existeix igualtat real? No quan un statu quo masculí bloqueja la promoció de grans científiques amb magnífics expedients. Perquè homes i dones som diferents, però fins a quin punt? i per què hauria de ser motiu de discriminació? quines implicacions culturals, sociològiques o ideològiques s’amaguen darrere? Els esforços de la ciència psicològica per tal d’aportar veritat objectiva i desterrar els prejudicis són notables, però tampoc lliures de biaixos.

Tot i que s’ha desmentit la falsa superioritat intel•lectual masculina, o el mite de les diferències en capacitats espacials vs socials entre homes i dones, no deixa de sorprendre la presència de prejudicis dins de la disciplina psicològica. Quan es planteja el debat sobre les diferències o similituds conductuals de gènere, hi ha una manca de punts de vista alternatius com els que plantegen les psicòlogues feministes Teresa Cabruja o Evelyn Fox-Keller, revolucionàries de l’estudi conductual afegint noves variables, interpretacions i matisos fins ara ignorats.

És per això que, sense un major compromís polític per la igualtat real, però fonamentalment sense una perspectiva de gènere aplicada a la revisió del coneixement científic i la seua difusió entre les noves promocions de dones i homes estudiants, mai s’arribarà a donar el pas definitiu que trenque les cadenes dels prejudicis i supere els sostres de cristall. Aquestos que limiten la igualtat d’oportunitats i, el que és pitjor, menyspreen la meitat del gènere i talent humans. Tot un disbarat, sobretot, en temps de crisi.

El abuelo de la izquierda

A los 97 años, con una lucidez asombrosa y un pitillo siempre a mano, nos ha dejado Santiago Carrillo. Comunista, símbolo de la resistencia antifascista y de la reconciliación democrática. Para muchos, el abuelo de la izquierda española. 

Testigo de nuestra historia reciente, a pesar de la época que le tocó vivir jamás se olvidó de sus ideas ni de su compromiso con los mismos valores de igualdad, libertad y solidaridad universales que marcaron su vida y trayectoria política. Un hombre valiente y luchador que nunca se arrodilló ante la tiranía, ni siquiera cuando estuvo en juego su propia vida. 

Son días tristes para tantas generaciones que hemos crecido escuchando con atención sus reflexiones y opiniones. Despedimos a una leyenda del anti-franquismo clandestino y del exilio, histórico líder de las Juventudes Socialistas Unificadas, sindicalista, republicano, brillante ensayista y tertuliano. Pieza clave para entender no sólo el movimiento obrero español del siglo XX, sino también y, sobre todo, nuestra historia reciente. 

Su papel durante la Transición, asumiendo el reformismo democrático del  eurocomunismo y dejando a un lado las máximas aspiraciones de la izquierda en pos de un forzoso acuerdo de mínimos (hoy obsoleto) por lograr la libertad, le costó la marginación y expulsión del PCE, después de liderar el movimiento clandestino y durante los primeros años tras su legalización.

Pero Carrillo será recordado y respetado por ser ante todo un demócrata y un político de los que ya no quedan, firme defensor de la clase trabajadora, de nuestra Memoria Histórica, del Estado y de los Derechos Humanos. Odiado y calumniado por la derecha más retrógrada y sus falsos historiadores del revisionismo franquista. 

Desde luego, la memoria de Santiago Carrillo quedará grabada para servir de ejemplo a las futuras generaciones de jóvenes que compartimos los mismos ideales que un día le llevaron a afiliarse y liderar el único movimiento político juvenil que tuvo valor de plantar cara al fascismo en defensa de los derechos y el bienestar de los oprimidos.

Tornem a classe, i al carrer

Comença, probablement, el curs acadèmic més turbulent de les últimes dècades. No només per la precarietat que arrossega el nostre sistema públic d’ensenyament, accentuada pel tsunami de retallades que estem patint tant l’estudiantat com el professorat, també pel clima d’agitació social que tornarà a viure’s al carrer i a les aules, arran de les polítiques que vénen aplicant-se amb l’únic objectiu de desmantellar i privatitzar un dret bàsic com és l’Educació gratuïta al nostre País. 

Aquest curs comença amb més de 800 barracons on deuria haver-hi col•legis, 1.200 professores i professors menys, augment de les ràtios d’alumnes, pujada brutal del preu del transport públic i de l’IVA del material escolar, restricció del dret a rebre una beca d'estudis i rebaixa de les beques de menjador i bono-llibre, entre d’altres. Tot mesures ideològiques que, amb l’excusa de la crisi, pretenen seguir desprestigiant l’Educació pública i encebar-se amb els més febles, amb milers de famílies treballadores. 

La comunitat educativa anuncia una “Tardor calenta”. Concentracions, protestes multitudinàries, xerrades informatives i convocatòries a secundar les jornades de vaga marcaran l’agenda paral•lelament a la del calendari acadèmic, tot per tractar de pressionar i fer front comú en defensa d’un model públic d’Educació, integrador, plural i de qualitat. Un model fins ara sòlid, que sempre s’ha de millorar, però amb el que els enemics de la igualtat d’oportunitats volen acabar. 

I és que no s’entén ni s’explica que ara, quan precisament més importància té una millor formació per a optar a un futur digne, quan l’atur juvenil valencià és insuportable, quan retallen les nostres esperances obligant-nos a emigrar, quan és evident que l’eixida de la crisi passa per apostar pel talent, la qualitat de l’ensenyament i la inversió en investigació i desenvolupament, els governs del PP ni s’immuten, guarden silenci i segueixen traient les tisores. 

Ja no serveix l’actitud de l’estudiant concentrat en aprovar els seus exàmens que no s’implica en la vida acadèmica i institucional. Si alguna cosa ens ha de recordar la realitat de hui, és que els nostres drets no es defensen si no és per l’acció de la paraula i la protesta ciutadana. Necessitem col•laboració, conscienciació i compromís col•lectiu, optimisme davant la resignació. Així doncs, per la meua part, ens vegem a classe, i al carrer.

Película: "Intocable"

 A veces, sólo a veces, sientes esa extraña sensación que te invade cuando acabas de ver una película que te resulta extraordinaria. Una de esas obras que, lamentablemente, a menudo hoy pasan desapercibidas por el gran público; quizá alternativa a lo comercial, aunque de obligada visión para quienes se consideran amantes del buen cine. Una película que ha recibido más de 19 millones de espectadores/as en Francia.
 

“Intocable” cuenta la historia de una extraña amistad y bondad sincera. Se trata de una comedia trágica, ambientada en París, en la que el azar junta a dos personajes de lo más contradictorios: Philippe, un millonario tetrapléjico, amante del arte y de la música clásica, y Driss, un joven de familia humilde procedente del extrarradio, de jerga callejera y carácter enérgico, que acabará convirtiéndose en su asistente personal.
 

No dejaría de ser una más en la lista de películas que tratan sobre la amistad, si no fuera por la humanidad que se esconde detrás de cada uno de los mundos que se representan en esta cinta, donde se dejan a un lado las diferencias para poder mirar al otro lado y conocer otras formas de interpretar la realidad, de aprovechar el tiempo que tenemos y de vivir la vida.
 

Arranca la sonrisa con un humor negro pero natural, que mira a los ojos a los límites de la discapacidad para convertirla en un obstáculo más que se puede superar, seguir adelante y continuar saboreando los placeres de la vida. Todo con un precioso sencillo de piano como banda sonora.
 

Sin más, gracias al Cinestudio d’Or de Valencia por seguir ofreciendo cada semana películas a veces desconocidas, que esconden un gran tesoro detrás de la pantalla. Desde luego, para mí, “Intocable” es una de ellas.  

Acto simbólico

La acción política está llena de actos simbólicos, gestos o campañas que pretenden llamar la atención sobre un hecho, un problema o su solución. La semana pasada leíamos “unos 200 sindicalistas se llevan alimentos de un súper de Écija para un comedor social”, capitaneados por el alcalde de Marinaleda y diputado por IU, Juan Manuel Sánchez Gordillo. Un hecho aislado que ha derivado en debate público: ¿simbólica expropiación o estúpido robo?

Vaya por delante que el respeto a la ley debe estar por encima de cualquier reivindicación política. Si nos creemos la separación de poderes y la soberanía plural, legítima y democrática del Parlamento, donde se debaten y aprueban las leyes, la defensa del ordenamiento jurídico está más que justificada. La única herramienta que en la práctica nos hace iguales a todas y a todos. Desde esta perspectiva, la acción del SAT (Sindicato Andaluz de Trabajadores) estaría fuera de lugar.

Ahora bien, nadie puede dudar de que la crisis esté dejando un insoportable reguero de miseria y desigualdad para millones de personas. Según Cruz Roja, en el Estado español el 21,8% de la población se encuentra por debajo del umbral de la pobreza, 2.200.000 niños y niñas (UNICEF). Caminamos hacia la tremenda cifra de los 6 millones de personas en paro, con más de un 50% de paro juvenil. Los comedores sociales no dan abasto. Y de no ser por la presión política, hoy cientos de miles de personas sin prestación dejarían de contar con la ayuda de 400€.

Con un Gobierno del PP que, en plena crisis, aprueba una odiosa Amnistía Fiscal a quienes se benefician del recorte a las clases desfavorecidas, permanece impasible ante los abusos de la banca privada y nos impone una Contrarreforma Laboral que nos devuelve a la Edad Media, desde luego da qué pensar cuando se habla de Justicia. Pero ello no puede utilizarse como pretexto para llamar “desobediencia civil” al burdo asalto y robo en un supermercado. La situación es dramática, pero el fin no puede justificar estos medios

Sánchez Gordillo señala esta dura realidad y la denuncia con indignación, como cualquiera con un mínimo de sensibilidad social. El problema no es el fondo, sino las formas. Existen acciones más eficaces, útiles y sobre todo legales para solidarizarse con quienes peor lo están pasando: donaciones, colectas, mociones y proyectos de ley que acaben con el desperdicio de comida, por ejemplo, o que garanticen una renta básica. Y en Andalucía gobiernan PSOE-IU.

Només un polític

Des que esclatà aquesta estafa que li diuen crisi els assumptes econòmics acaparen l’actualitat diària: dèficit, austeritat, retalls, etc. Pareixia estar clar que el problema es trobava en l’especulació financera, la bambolla immobiliària i tot això, és a dir, en haver deixat barra lliure als mercats (amb nom i cognoms) per enriquir-se venent la seua moral. Però no, pareix que per al PP de Rajoy el problema són la Sanitat i l’Educació públiques, el funcionariat, professorat, estudiants, dependents, pensionistes i, ara també, els polítics.
 

Amb l’argument de “eficàcia” i “austeritat”, Rajoy anuncià el paquet de retallades més gran de la Democràcia (65.000 milions €). Unes mesures que inclouen un retall del 30% del nombre de regidors/es de més del 95% d’ajuntaments (menys de 20.000 habitants). Potser una decisió aplaudida per qui protesta contra la corrupció i els “privilegis” d’algunes i alguns polítics, però fóra de lloc si tenim en compte que el 82% dels regidors/es no tenen cap remuneració i viuen del seu treball al marge de la política.
 

No té cap sentit culpar a la representació política dels mals econòmics que patim tota la ciutadania. No tenen la culpa els partits minoritaris que quedaran marginats de les institucions amb aquest retall ideològic, que atempta contra els principis democràtics d’igualtat i pluralitat. Ni tampoc és just el discurs de l’antipolítica, carregat de demagògia que generalitza els roïns exemples de mala gestió pública d’alguns representants polítics. En el cas valencià en tenim d’un partit polític molt concret.
 

Que encara siguen els polítics un dels principals problemes per a la gent (CIS), demostra la urgència d’una regeneració política. Retornar la credibilitat a les nostres institucions. Mostrar la imatge del polític honrat, treballador i compromès amb el poble, la majoritària, i condemnar amb fets la corrupció. I també cal dir-ho, revisar els sous, càrrecs a dit, assessors i demés excessos i “enxufats” polítics, per tal de que l’anomenada classe política siga la primera en donar exemple de l’austeritat que imposen a la resta. Eliminar les Diputacions, reduir conselleries i alts càrrecs de la Generalitat seria un bon començament.
 

El problema de tot açò és que, com sempre, la dreta aprofita un malestar social per a fer el que millor sap fer, atacar, menysprear i dilapidar el nostre Estat Social del Benestar i ara també la nostra jove Democràcia, reduint la representació política, la pluralitat i el debat, potser en el fons amb la intenció de fer retrospectiva i tornar a aquella Espanya negra on no feia falta més que un polític, això sí, que fora militar i nacionalcatòlic.

Llibre: Comunicant la Revolta

“Comunicant la Revolta: Moviments Socials i Mitjans de Comunicació al País Valencià” és l’últim treball del sociòleg Xavier Ginés, amb la col•laboració del també professor Rafa Xambó. Un conjunt d’entrevistes amb alguns dels professionals i activistes del món del periodisme i dels moviments socials valencians, sobre la manera que tenen aquests de comunicar i relacionar-se amb la premsa. També sobre la tasca dels mitjans de comunicació alternatius, del moviment 15M i del periodisme ciutadà que hui dia faciliten les xarxes socials.

Aquest llibre hauria passat desapercebut de no ser pel context d’agitació social que arrosseguen tant la política com la realitat social del País Valencià. L’hegemonia del PP, l’onada de retallades en els serveis públics, la violació de drets laborals i el discurs únic que ho justifica des del poder mediàtic conservador, fa que pensar a tot l’entramat d’organitzacions del teixit associatiu valencià per tal d’eixir del silenci comunicatiu i fer ressò del seu missatge trencador i progressista. La complicitat del/la periodista i prendre's seriosament el treball comunicatiu en són essencials.

La necessitat d’un mitjà de comunicació alternatiu, plural, democràtic i en valencià és hui urgent. Un espai on els diferents col•lectius i ciutadans/es que treballen des del voluntarisme i compromís social, medi ambiental o polític disposen d’una tribuna pròpia, per tal d’arribar a un públic orfe d’una font d’informació seriosa, lliure de lligams empresarials o censura ideològica. Una demanda que malauradament xoca en la pràctica amb una difícil viabilitat econòmica en l’era del software lliure i diaris gratuïts. 

Experiències com InfoTV, l’Avanç o recentment l’Informatiu, han demostrat que hi ha periodistes valencians amb una ferm voluntat d’apostar per aquest tipus de mitjans de comunicació i difusió alternatius, d’altra banda es tracta de projectes que s’han d’adaptar i aprofitar les oportunitats que ofereixen les TIC’s a la xarxa i l’Internet, si es vol superar o, almenys, pal•liar l’obstacle abans esmentat del finançament.

En qualsevol cas, és evident que el periodisme ciutadà s’expandeix gràcies a les xarxes socials con Twitter o Facebook, eines virtuals que han democratitzat la informació i donat visibilitat a un munt de punts de vista front a l’establishment mediàtic. L’exemple del moviment 15M ho ha deixat clar, tot i que sempre faran falta professionals de la comunicació que anteposen les seues idees i moral al poder econòmic. 

Nos azotan y no reaccionamos

¿Hasta cuándo tendremos que soportar el miedo y la inseguridad? ¿Hasta cuándo oiremos hablar de toda una “generación perdida”? ¿Cuándo empezaremos a actuar en vez de huir? Desde luego, abrir un periódico, escuchar la radio o encender la televisión se ha convertido en deporte de riesgo, de infarto concretamente. Lo peor de todo es que nos azotan y no reaccionamos.

Ya ni se sabe los miles de millones de euros que se han recortado en Sanidad, Educación, Servicios Sociales, ayudas públicas, subvenciones, Planes y proyectos guardados en cajones…y todavía, dicen, se puede recortar más (¿más?). Nos dicen que es por el déficit, la deuda que hay que pagar, más sus intereses claro. Dicen que hay que apretarse el cinturón, aunque haya quien hace tiempo que lo vendió para poder comer.

Impusieron una Reforma Laboral injusta, inútil e ineficaz, sin diálogo, sin consenso. Dijeron que crearía empleo, que “lo normal” era facilitar el despido, precarizar el mercado laboral, beneficiar al empresariado y, además, aceptar tragar con un contrato indefinido o temporal. ¡Y gracias que el derecho a huelga no se ha tocado! de momento…

Ahora aparece Rajoy, pero no para preguntar por los incendios de Valencia, sino para anunciar nuevas “medidas y reformas de ajuste”, o sea, más de lo mismo. Sube el I.V.A que no iban a subir y, entre otros, recorta a los parados, funcionarios y dependientes unos cuantos miles de millones de euros. Mientras, sus diputados y diputadas aplauden sonrientes la decisión.

En lugar de recortar los derechos de quienes menos tienen, recortar en Bienestar y en Democracia, y perdonar a los grandes ladrones defraudadores de Hacienda, ¿por qué no hablamos de subir los impuestos al tabaco y alcohol, grandes fortunas, salarios súper altos, empresas que contaminan, acabar con las SICAV, privilegios de la Iglesia, del lobby farmacéutico, subvenciones a la patronal,...?

Hay alternativas, se puede hacer, pero hay que reaccionar. En Madrid una marcha minera nos recuerda que nada es fácil, pero no imposible. La guerra se nos ha declarado a todas y todos, no dejemos que el miedo, el conformismo o la inacción se lleven por delante aquello que tanto esfuerzo y vidas ha costado construir.

Abans del 2015

De sobra és sabut que guanyar les eleccions a València obri les portes per a guanyar la Generalitat Valenciana. No només pel volum de població, o per ser el nucli polític i econòmic del País, sinó sobretot per la seua simbologia. Que l’esquerra torne a guanyar al Cap i Casal, destronar a l’alcaldessa dels Vuitton i l’autoritarisme, suposaria un colp psicològic revolucionari per al conjunt del poble valencià.

Després de vint anys vivint dels projectes de futur per a València que dissenyaren els socialistes Casado i Ródenas, després d’estavellar-nos amb l’urbanisme salvatge i la borratxera dels grans esdeveniments, ens trobem davant d’una dreta capitanejada per una Rita Barberà que s’ha quedat sense idees per a la capital (si de cas n’ha tingut mai). Hui la dreta valenciana només ens ofereix atur, fallida econòmica, deutes i corrupció, desconfiança i conflicte social. Açò ja ho sabem, i no és suficient.

D’ací a pocs dies tindrà lloc un nou procés de renovació interna del PSPV-PSOE de València, però aquesta vegada és diferent, el que està en joc és diferent. Cal una reflexió personal i seriosa dels i les socialistes, que primer ha de reconèixer les errades per a superar-les, il•lusionar a la militància i retornar al principal partit de l’oposició la confiança ciutadana per ser l’alternativa real de govern a la capital. L’objectiu és ben clar: guanyar en 2015;  però abans cal fer moltes coses.

Cal enfortir la relació amb el teixit associatiu de València, conèixer i pertànyer als diferents col•lectius que hi treballen per una altra ciutat, plural, sostenible. Cal arreplegar les inquietuds de la gent, ser-li útils, traslladar les seues queixes i liderar les solucions als seus problemes. Cal parlar el llenguatge de la joventut, escoltar les demandes d’una democràcia més real i participativa, més lliure, igualitària, transparent. Cal revitalitzar les agrupacions, implicar a la militància obrint més canals i espais de participació. Cal estar al carrer, a les plataformes ciutadanes...i tot això s’ha de comunicar de la millor manera possible.

El PSPV-PSOE s’enfronta al seu major repte: oferir un projecte alternatiu i de futur per una València diferent, més social, més verda, amb més benestar i millor convivència. Un projecte que és possible i real. Només hem de desitjar-ho i treballar junts per a aconseguir-ho.

Historias de biblioteca.

Vemos estos días a miles de jóvenes con libros, apuntes y ordenador portátil. Ansiosos, se pelean por ocupar un preciado sitio en la biblioteca, improvisado templo del café donde pasarán largas horas de estudio, flexo y conversaciones de pasillo. Es la época de exámenes universitarios.

Joan estudia de noche porque trabaja de día. En un descanso, escucha murmullos que comentan la pasada manifestación de estudiantes contra la subida de tasas. Se pregunta si subirán demasiado. También ha leído en la prensa que habrá menos becas. Quizá no pueda pagar la matrícula en septiembre. Mañana hay convocada una asamblea y quiere informarse de lo que el Gobierno está haciendo con la Educación pública. 

Alba forma parte de un sindicato de estudiantes. Su padre está en paro. Apenas descansa últimamente. Entre las clases, el trabajo y reuniones con sus compañeras y compañeros casi no tiene tiempo para preparar sus exámenes como le gustaría. Está indignada. Nos recortan derechos y nos mandan callar. Espera que las asambleas y movilizaciones consigan que las cosas cambien.

Pablo estudia Economía. Pronto acabará la carrera. Su familia tiene una empresa de gran prestigio, y su futuro laboral está garantizado. En su casa no hay crisis económica, ni recesión, ni recortes. Observa indiferente las concentraciones de alumnos y profesores a las puertas de la facultad. Le molesta que griten, que hagan huelga de clase, que haya tanta agitación. Piensa, “no es para tanto, a mí me va bien”.

Incertidumbre, indignación, indiferencia. Diferentes formas de afrontar una misma realidad, la de esta época convulsa y tensa. Lo que se daba por hecho, derechos conquistados, ahora se cuestiona. Lo que se suponía público, universal y de calidad, ahora se privatiza, se limita y se precariza. El miedo, paraliza.

¿Y tú, cuál es tu historia?

Força, il·lusió i idees

Entre els companys i les companyes és freqüent recordar els motius pels quals un bon dia vam prendre la decisió d’afiliar-nos i participar a la nostra organització, a Joves Socialistes del País Valencià. Hi ha de tot, però sempre apareixen les mateixes raons fonamentals: “transformar la realitat”, “debatre idees i opinions”, “conèixer gent amb qui compartir moments i experiències”.

Però el motiu principal d’afiliar-se és la il•lusió d’una o d’un jove de formar part d’un projecte col•lectiu que combat les injustícies, que lluita a favor de la igualtat, la solidaritat humana i de la Justícia Social universal. El motiu que mai s’ha de perdre i mantindre’s viu, mitjançant la renovació constant, afavorint el debat plural d’idees, recolzant les bones iniciatives i impulsant l’encontre i companyerisme al si de l’organització.

En pocs dies Joves Socialistes encetem una nova etapa que ha de definir-nos com a element clar de transformació i avantguarda social. La situació de crisi econòmica neoliberal s’està aprofitant pels poderosos per a imposar el pensament únic i aplicar unes mesures antisocials que amaguen, ni més ni menys, que la ideologia de l’individualisme i egoisme radicals, enemics de l’Estat del Benestar garant dels drets de la immensa majoria social front a les desigualtats.

Tenim la responsabilitat i el deure, com a organització i com a militants joves, de donar a la joventut valenciana una resposta ferm, cohesionada i alternativa davant dels constants atacs i l’autoritarisme de la dreta contra l’actual model social de convivència. Volen acabar amb totes les conquestes socials que durant dècades han anat consolidant i expandint els governs i les polítiques de progrés socialistes, i no anem a consentir-ho. 

El nostre fi no és altre que el socialisme, el nostre instrument de canvi la nostra organització. La joventut ens demana visibilitat per a ser l’altaveu dels problemes que els hi afecten, la tribuna des d’on plantejar una manera diferent d’entendre la vida i la realitat que ens envolta i que és possible. Més democràtica, participativa, més social, sostenible, plural, tolerant, horitzontal, justa, solidària i igualitària.

Joves Socialistes del País Valencià ens enfrontem a un important repte, tornar la confiança a la gent jove en les nostres idees i propostes, les que volen aconseguir la major llibertat i el major benestar per al major nombre d’éssers humans.

Juventud sumisa

La Historia nos ha enseñado que una juventud crítica, rebelde y reivindicativa hace temblar a los gobiernos irresponsables, déspotas y autoritarios. Es por eso que temen la participación temprana de la ciudadanía joven a la hora de debatir, innovar y presentar propuestas alternativas que tratan de solucionar los problemas que nos afectan como colectivo tradicionalmente precario, e injustamente tratado.

En 2011, la imposición unilateral de una Ley valenciana de Juventud pobre y reaccionaria acabó con treinta años de Consejos de la Juventud, auténticas escuelas de ciudadanía, condenados al desamparo institucional sin la obligación moral y democrática de recibir apoyo y financiación por parte de la Administración; ahora, un tsunami de recortes injustos y abusivos que llevan la firma del PP valenciano ha eliminado las subvenciones que permiten funcionar a la inmensa mayoría de organizaciones políticas y sindicales juveniles del País Valencià.

Este nuevo ataque a la pluralidad democrática no es casual, ni responde a la “necesidad” de una Generalitat Valenciana en quiebra técnica para hacer cuadrar las cuentas públicas, sino que ocurre tras haberse producido una reacción juvenil multitudinaria, en la calle y en la red, contra los recortes antisociales en el Sistema Educativo valenciano, incluida la Huelga General de estudiantes del 29F y las concentraciones masivas contra la brutalidad policial que se vivió en Valencia, a raíz de las protestas pacíficas del IES Lluís Vives.

El artículo 48 de la CE reza: “Los poderes públicos promoverán las condiciones para la participación libre y eficaz de la juventud en el desarrollo político, social, económico y cultural”; pero a la derecha valenciana le incomoda una juventud formada, informada e implicada en la vida social a través de los cauces de participación que conforman asociaciones, colectivos, plataformas y organizaciones políticas y sindicales, más allá del voto libre y democrático cada cuatro años.

Lejos de eliminar las subvenciones que reciben patronal, el clero o fundaciones públicas fraudulentas, criminalizan a la juventud diciendo que somos “el enemigo”, y pretenden callarnos con esta medida autoritaria que atenta contra el corazón de cualquier democracia como es la participación política de sus jóvenes. Quieren una juventud sumisa, resignada, conformista y en silencio, pero ni nos vamos callar ni conseguirán doblegarnos.

Piquetes

Miedo, necesidad, indiferencia, son algunas de las razones por las que una persona decide saltarse la jornada de Huelga General para ir a trabajar. Curiosamente, el discurso dominante ha pasado de analizar, debatir y explicar los motivos por los que, más que nunca, el instrumento de la huelga es urgente, para atender la supuesta legitimidad de quienes optan por el camino de la resignación.

El #29m viviremos la sexta jornada de Huelga General de nuestra joven democracia. Volverá a demostrarse lo que ya sabemos, que la fuerza de trabajo, la energía que mueve la economía real, recae sobre unas clases medias y trabajadoras que seguimos pagando injustamente las consecuencias de una estafa que no hemos creado, que podemos movilizarnos, y que nadie puede impedir que defendamos lo que tanto ha costado conseguir.

Se espera una masiva participación en la jornada de protesta. Partidos, organizaciones civiles, estudiantiles y movimientos sociales muestran su apoyo a la que se espera una de las mayores Huelgas Generales de nuestra historia reciente. Sólo una firme respuesta, en la calle, en las fábricas y en las empresas, podrá tumbar una Reforma Laboral impuesta y antisocial que pretende precarizar nuestras vidas volviendo a la época del siervo y el amo.

Tildar la huelga de “inoportuna”, “inútil” o “minoritaria”, es reproducir el discurso de quienes, viviendo cómodamente a costa de recortar el bienestar de la mayoría, se han dedicado siempre a desprestigiar y atacar el papel fundamental del movimiento sindical, cuando no a coaccionar y enfrentar a las y los trabajadores; o bien es fruto de la resignación de quienes temen represalias y se sienten débiles ante el poder de una patronal mimada y protegida. Históricamente, la huelga ha dado resultados.

La acción sindical no se limita a la imprescindible movilización previa a la huelga. Cumple durante la jornada un papel esencial la concienciación a pie de fábrica y de oficina, transmitiendo un mensaje de colectividad, compromiso, de sacrificio solidario en pro de una causa mayor y justa. Porque la resignación, el miedo o la apatía, jamás han conquistado ni garantizarán los derechos sociales y laborales con lo que quieren acabar.

#Intifalla

Les Falles no són apolítiques. La festa cultural valenciana per excel•lència ha sigut tradicionalment l’expressió artística del sentir popular valencià, la crítica i sàtira que caracteritzen la manera de ser de la gent d’ací, dels valencians i les valencianes. La caricaturització i crítica política no en són una excepció. La queixa i reivindicació política dels monuments fallers i dels ninots, dels seus versos explicatius o les opinions dels llibrets de falla, formen part també de la tradició fallera des de fa més de dos segles.

Hui patim una de les crisis econòmiques més greus i dramàtiques de la nostra història recent. Al País Valencià, i concretament a la capital, patim les conseqüències d’una pèssima, corrupta i ruïnosa gestió per part dels governs de Camps, Barberá i Fabra, que després de malbaratar els recursos públics i endeutar-nos infinitament per a tindre un meravellós aeroport sense avions, o el Pont de les Flors més car del món, estan aplicant una injusta i intolerable onada de retallades antisocials al sector públic valencià, amb una ferm resposta al carrer de centenars de milers de persones, que dia rere dia protestem indignades per estar pagant una crisi que no l’hem creada.

La situació de malestar i d’indignació social, tant per les retallades com per la brutal repressió policial que encara es recorda davant del IES Lluís Vives, no s’espera s’afluixen ara que venen el bon temps i la festa fallera. Milers de persones pensen concentrar-se els principals actes festius, com ara les mascletades (que s’anuncien com a “reivindicatives”), aprofitant aquesta celebració popular valenciana d’origen rebel i crític per a expressar el seu descontent.

Tot i això, però, pareix que la Fallera Major de València i la seua Cort d’Honor no l’acaben d’entendre quan es molesten i s’alarmen per les reivindicacions de la gent davant l’Ajuntament d’una incòmoda Rita Barberá. No han entés que la queixa ciutadana no va dirigida cap a la festa o la seua persona, sinó cap a un govern valencià immòbil davant el greu problema de l’atur, i cap a uns polítics del PP que no paguen els proveïdors i retallen la nostra Educació i Sanitat, retallant així els nostres drets, i també el seus.

El PSPV que quiero

Con dieciocho años me afilié a las Juventudes Socialistas, la organización juvenil con más historia y bagaje político de nuestro país, aquella que tiene el deber de formar a la juventud socialista y recordarle al Partido Socialista, organización hermana y referente, cuáles son sus principios y valores, aquellos que el poder público o los vicios internos le pueden hacer descuidar.

Es por eso que, como joven valenciano que no ha conocido otro poder político que el dominado por el azul (camisa), y como miembro de las JSPV, me atrevo a opinar sobre el futuro del socialismo valenciano, de un PSPV que vuelve a enfrentarse a un proceso interno donde está en juego no sólo la credibilidad del, pese a quien pese, principal partido de la izquierda valenciana, sino fundamentalmente la urgente necesidad de construir, de una vez por todas, un proyecto en clave valenciana aglutinador, serio, útil y claramente socialdemócrata, que conecte primero con el sentir de su militancia, y desde luego con la sociedad, haciéndolas cómplices por hablar el mismo idioma, recuperando su confianza en la calle y en las urnas.

Es cierto, el PSPV lleva demasiado tiempo dividido, mirándose al espejo, frustrado por no acabar de encontrar su sitio en el panorama político valenciano, desorientado, sin saber bien qué es lo que defiende, a quién y cómo dirigir su mensaje. Mientras, las formaciones nacionalistas y la izquierda alternativa sacan músculo en un contexto de crisis económica que ha desmontado los mitos que durante años construyó el PP del despilfarro y autoritarismo, del enfrentamiento, la mentira y la corrupción.

Desconfío de mesías. Creo en un proyecto común que rectifique los errores cometidos, abierto hacia dentro y hacia fuera, que conecte con el tejido asociativo y el sindicato, que integre y sume a quienes realmente quieran construir algo grande y fuerte, que sea de todas y todos. Huyo del pensamiento único y jerarquías verticales, donde unos pocos hablan en nombre de una mayoría a la que rara vez se le pregunta, pero se le exige compromiso y trabajo. No se puede imponer la unidad apelando a la “responsabilidad”, acallando las críticas con un “ahora no conviene”.

Quiero un PSPV sin complejos, líder, que ilusione, que esté en los medios, en la red, en la calle, en las asociaciones. Que sea reflejo y respuesta de las opiniones y esperanzas del pueblo valenciano. No basta con condenar o criticar, falta explicar propuestas, liderar el debate y el discurso político, llamar la atención, agitar a las masas, ganarse el respeto. Sólo así recuperará la confianza perdida, siendo el instrumento de cambio útil que una mayoría social espera y necesita.

Justícia a l'inrevés

Hui les portades dels diaris només parlen d’una notícia: ‘Garzón inhabilitat 11 anys per les escoltes de la Gürtel’. Mentrestant, un jurat popular considera Camps i Costa ‘no culpables’ de rebre sospitosos regals del Bigotes, el seu ‘amiguito del alma’, a canvi d’irregulars adjudicacions milionàries a les empreses de la trama corrupta. L’ultradretana ‘Manos Limpias’ i Falange ja tenen el seu trofeu. Twitter tremola d’indignació. Ultradreta 1 - Justícia 0.

Assistim a un espectacle d’incredulitat, de falta de sentit comú, vergonyós. Els polítics imputats i mentiders es lliuren del càstig com si res, i els jutges honrats que els persegueixen acaben assenyalats i condemnats al silenci. El món a l’inrevés. Tot per ordenar fer unes escoltes legítimes, avalades pel Ministeri Fiscal, per jutges del TSJM i per fiscals Anticorrupció, davant clars indicis de delicte. Realment incomprensible.

Tothom hem llegit i escoltat a la premsa i als diferents mitjans de comunicació sumaris de la Gürtel i converses íntimes entre els principals dirigents del PP valencià i capitostos d’aquesta xarxa criminal. Hem sentit vergonyoses paraules d’afecte entre l’expresident de la Generalitat Valenciana i un dels principals membres de la colla del Correa, i encara falta per investigar el possible finançament il•legal del PP, o els contractes públics amb Orange Market i companyia. Com s’explica que el primer condemnat ha sigut el jutge que va instruir el cas, sense proves clares i amb una sentència si més no ambigua?

A la Facultat de Dret s’ensenya a la joventut que el poder judicial és independent i objectiu, que la llei és igual per a tots i totes, i els estudiants i estudiantes han de creure-s’ho. Tot amb una judicatura majoritàriament conservadora, vestigi d’una Transició inmodèlica que va deixar el tercer poder de l’Estat encara per trencar amb l’anterior règim.

Quina imatge dóna aquesta judicatura que persegueix el jutge que ha lluitat contra el narcotràfic i el terrorisme, que va intentar portar als tribunals als responsables dels crims del feixisme espanyol? Sincerament, no s'entén, no s'explica, no s'accepta, que els corruptes isquen lliures i s'inhabilite el jutge que els persegueix. El món a l’inrevés.

Continuismo

Sin indicios de cambio o renovación. Es lo que se deduce después de que el 38º Congreso del Partido Socialista Obrero Español haya elegido, con un ajustado 51,6% del voto delegado, en mi opinión, a un amortizado Alfredo Pérez Rubalcaba como nuevo Secretario General del principal partido de la izquierda española.

José Luis Rodríguez Zapatero protagonizó la primera jornada con un discurso de cierre de etapa más bien centrado en hacer balance de los logros alcanzados en sus dos legislaturas como presidente que en una real autocrítica. Una reflexión profunda y necesaria que, sin embargo, sí hace tiempo se hicieron decenas de miles de militantes identificándose con el proyecto de renovación “Bases en red” o “Mucho PSOE por hacer”, y que la candidatura de Carme Chacón podría decirse había asumido como propios.

Pendiente todavía de un debate decisivo para su futuro como alternativa política sólida y creíble, hoy la socialdemocracia europea observa impotente como una derecha radical en sus planteamientos neoliberales gobierna manteniendo en vilo a una mayoría social huérfana de un partido fuerte que les represente, que teme perder sus derechos conquistados, o ver recortados unos servicios públicos básicos que tanto esfuerzo y sacrificio costaron reconocer y garantizar, apelando al dogma del déficit y al totalitario credo de los mercados.

Como instrumento referente de cambio y transformación social, el PSOE y su militancia no pueden permitirse el lujo de un “retiro espiritual” tras perder las últimas elecciones generales del 20N, cuando cuatro millones de ciudadanas y ciudadanos se alejaron de sus siglas al no ver cumplidas sus expectativas por un PSOE que ha perdido el contacto con su base militante, social y, en parte, ideológica.

La sociedad no puede esperar más tiempo una respuesta clara y firme por parte del partido que diseñó y desarrolló los pilares el Estado del Bienestar español. Una respuesta que pasa primero por la sincera asunción de los errores cometidos, qué y por qué se cometieron, y que pasa por un cambio del concepto de militancia y de democracia interna, de la forma de hacer llegar el mensaje, de caras y forma de trabajar, con más presencia en la calle y en el mundo asociativo, con más vida en las agrupaciones locales.

Rubalcaba clausuró su discurso de candidato con una frase clara. "Cambiar el PSOE para seguir siendo el PSOE". Que todo cambie para que no cambie nada.

Pues eso.