Sóc dels que pensa que Bola de Drac, Les Tortugues Ninja o Els barrufets molaven més quan parlaven en valencià. Pertany a eixa generació de joves que han pogut gaudir i aprendre la llengua gràcies a la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) la mateixa que, durant els últims vint anys, ha anat allunyant-se i canviant de canal cada vegada que es topava amb Canal 9. Una vomitiva manipulació, desinformació i nul•la pluralitat en els informatius i debats d’esta cadena, la que pagàvem totes i tots, n’han tingut la culpa.
Supose que per això, l’anunciat tancament de RTVV per part d’un Govern valencià que l’ha anat dessagnant a poc a poc, saquejant i podrint de corrupció, em va produir una doble sensació. Per una banda, la indignació cap a un Partit Popular en caiguda lliure que torna a demostrar la seua incompetència, però també l’esperança de vore com els treballadors i treballadores van prendre les regnes dels informatius, denunciat els abusos i rebel•lat per mantenir viu aquest mitjà de comunicació del poble valencià, lliure de la censura fins a l’últim minut.
Tot i això, han sigut malauradament massa anys de silenci i invisibilitat de molts col•lectius, plataformes i associacions de tot tipus, amb una increïble trajectòria de treball i d’història, fins i tot més de la que n’arrossegava RTVV, que per primera vegada han tingut cabuda en aquesta casa, com és el cas de l’Associació de Víctimes del Metro, Salvem el Cabanyal o Escola Valenciana. Sensibilitats, reivindicacions i moviments socials valencians que, si més no, ho tindran més difícil ara per fer-s’hi escoltar.
Com a resultat, des del mateix dia que Alberto Fabra anuncià el tancament de RTVV, l’audiència es va triplicar (passant d’un testimonial 3% fins a superar el 9% de quota de pantalla) arribant fins i tot a situar-se com a líder, durant un inèdit debat polític entre els principals partits polítics valencians, dins d’una programació especial impulsada pels mateixos treballadors i treballadores, plural i transparent, que va rebre el suport de més de 300.000 televidents.
Som tota una generació de joves que participem en política que mai hem eixit en Canal 9 per dir el que pensem, reclamem o denunciem; açò ha sigut privilegi del jovent de polo, gomina i mocassins, fidel a l’extint NO-DO valencià. Per això volem que hi torne, i que torne com toca, sent pública, valenciana, plural i de qualitat que per un breu temps havíem oblidat. Que parle de nosaltres i amb nosaltres, de la nostra realitat. Ara sabem que és possible, però caldrà esperar al 9 d’Octubre de 2015.
Article publicat en SPQ-Consulting
